[...]

Sí però no. A la tauleta de nit un potet ple de càpsules agredolces. Sí però no. Així podria ser el meu nom perquè sóc capaç de buscar per tots els hipermercats de la ciutat la millor oferta, però no perquè al minut següent em gasto una fortuna en cosmètics que mai no utilitzaré. Sí, perquè la vida és molt maca i els llençols em fan olor a maduixa, però no perquè tu ets a Berlín i em fas tan de mal com un dit amputat. Sí, hauria d’aixecar-me i ficar-me a la dutxa perquè potser així em marxen el mal de cap i la tristesa, però no puc fer-ho perquè ahir vaig estar amb un home que tenia l’ànima negra i m’ha deixat el cos ple de blaus. Sí, torna aviat, torna ja, perquè el potet de pastilles comença a semblar-me una bossa de caramels que em diuen “menja’m, menja’m”, però no perquè em fa pànic pensar en què pensaràs. Sí, ja ho sé, en realitat tu i jo no teníem cap futur, l’estudiant de ciències politiques i la boja de la vida que col•lecciona desastres. Però no, perquè mai no vaig necessitar recórrer a un manual d’instruccions, amb tu tot fluïa sol. Sí, potser hauria de creure en aquesta mena de trobades sense rostre. Però no, ningú compraria el guió de la meva pel•li. Així que mira, millor no. La margarida s’ha quedat calba i ara recordo que em vas obligar a anar al metge i et vas esperar fins que em curés per a fer-me l’amor. Per això sí, agafo el potet i miro al sostre cantussejant fins a cent moments feliços abans de llençar-lo per la finestra.